La difusió als centres i instituts d'estudis

El novembre de 2009 l’Institut Ramon Muntaner i la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana organitzaren el Congrés “Centres d’Estudis, Universitats i Administracions”. Vaig presentar-hi una comunicació en format virtual que recollia la meva experiència com a voluntària a un centre d’estudis. El text té una segona part que ha quedat obsoleta –acostuma a passar en treballs de recerca i com no passarà en reflexions personals!-, però la primera part té encara una vigència absoluta que comparteixo avui de nou perquè el text ha restat inèdit.  

La difusió als centres i instituts d’estudis

Estarem tots força d’acord que la gestió de qualsevol d’aquestes entitats ha de tenir en compte aspectes com la conservació del patrimoni –en un sentit ampli del terme-, la investigació –delimitada pels interessos o la disciplina en què s’han format els seus membres- i la divulgació de les diferents activitats i dels treballs de recerca que s’hi coordinen. Possiblement és aquest darrer aspecte el més difícil de planificar i el més costós ja que s’hi esmercen molts recursos i, malauradament, es poden assolir uns resultats ben minsos. Quan valorem la resposta rebuda per part de les persones a qui pensàvem que interessaria l’activitat, si el dia a dia ens permet fer-ho ja que poques de les nostres associacions disposen de personal remunerat o, si en disposen, les jornades laborals són ben reduïdes, hauríem d’aprofitar per fer un exercici d’autocrítica constructiva. Amb aquesta reflexió, ens allunyaríem de tòpics –sovint victimistes- i hauríem de poder prendre decisions sobre els canvis que caldria introduir per intentar millorar tant la imatge que projectem, com la incidència sobre el nostre públic potencial, o sigui, els nostres usuaris/àries. 

Qui són els usuaris/àries dels centres d’estudis?. La pregunta pot semblar  absurda i, fins i tot, ingènua. La resposta espontània seria: els nostres socis i sòcies o també podria ser tothom. Però, més enllà dels associats/des que, a vegades tampoc són els participants més actius i assidus a les nostres activitats, quan celebrem una activitat, a qui tenim com a públic?. Hi ha usuaris/àries fidels, és cert (socis, investigadors professionals, estudiosos i públic habitual als actes culturals), d’altres d’espontanis (aquells a qui una determinada activitat els pot resultar atractiva per la temàtica que s’hi tractarà) i els obligats (generalment estudiants universitaris i de secundària dirigits per algun dels seus professors). Dins del grup de fidels n’hi ha que ho són de forma esporàdica (els assistents a un determinat acte, al Centre d’Estudis Històrics de Terrassa, la presentació de la revista Terme té un públic fix). Entre els espontanis n’hi ha que poden repetir assistència amb una certa regularitat però no arriben a comprometre’s amb l’entitat i qui sap si els qui participen en un taller didàctic, venen a veure una exposició o se’ls publica el seu treball de recerca de batxillerat o de final de carrera, algun dia es mostraran més predisposats a col·laborar amb nosaltres.

El cert és que als usuaris que tenim actualment hi hem d’afegir els possibles usuaris potencials que hem de trobar entre els docents, estudiants, professionals de disciplines afins, gestors culturals, membres d’altres associacions i entitats, periodistes, immigrants… és a aquests a qui hem de dedicar els nostres esforços. Dedicar-los a tothom és impossible ja que les persones indiferents o hostils a les activitats que programem no respondran, mai s’interessaran per conèixer el que fem per més facilitats que els donem, ni vindran a les nostres activitats, ni llegiran cap article ni cap llibre d’un membre d’un centre d’estudis i els nostres recursos personals i materials són limitats i els hauríem d’administrar raonablement.

Si creiem que els nostres usuaris estan força satisfets amb la nostra actuació, caldria que fóssim capaços d’identificar què volen els nostres possibles usuaris. Oblidant una vegada més que som voluntaris i no gestors culturals professionals, hauríem de fer aquest esforç i, des de les nostres entitats, avaluar als destinataris de les nostres activitats segons la seva tipologia: un taller didàctic o uns materials pedagògics no van adreçats al mateix públic que unes jornades, uns congressos o uns cursos de formació. No ser-ne conscient és un error perquè no programem activitats especialitzades destinades a diferents col·lectius i a possibles futurs socis i sòcies dels nostres centres i instituts.